La Grande Chapelle / Madrigals de Francisco Guerrero
XXVII Festival internacional de Música Antiga i Barroca de Peníscola (Producció de l'Institut Valencià de Cultura, Diputació de Castelló i Ajuntament de Peníscola)
Dissabte 30 de juliol de 2022 - 22.30h - Pati d'Armes del Castell del Papa Luna - Preu: 12 euros
Entrada 12 euros:
https://taquilla.ivc.gva.es/janto/main.php?Nivel=Evento&idEvento=300722CHAPELLE
La Gran Chapelle
La Gran Chapelle és un conjunt vocal i instrumental de música antiga amb vocació europea, el principal objectiu del qual és realitzar una nova lectura de les grans obres vocals espanyoles dels segles XVI a XVIII, amb especial predilecció per la producció policoral del Barroc. Al mateix temps, té el propòsit de contribuir a l'apressant tasca de recuperació del repertori musical hispà.
La Gran Chapelle ha actuat en els principals cicles d'Espanya i en els festivals de Haut-Jura, Musica Sacra Maastricht, Laus Polyphoniae d'Anvers, Rencontres musicals de Noirlac, Cervantino de Guanajuato, Radio France, Ribeauvillé, Saint-Michel en Thiérache, Saintes, Île-de-France, Van Vlaanderen, Lió, Herne, Cremona, Estocolm, La Valeta (Malta), Resonanzen de Viena, etc. o en les temporades de la Citè de la Musique de Paris, UNAM de Mèxic, deSingel (Anvers), Teatre Major (Bogotà), Gran Teatre Nacional de Lima, entre altres.
Des de la seva fundació en 2005 i estimulat per la voluntat difondre el patrimoni musical hispà, va crear el seu propi segell, Lauda, amb el qual edita acurats enregistraments d'alt interès musical i musicològic, des d'una posició independent. Dos han estat els principals eixos: explorar la relació entre música i literatura dels Segles d'Or i recuperar la producció dels més destacats compositors espanyols del Renaixement i el Barroc, sempre amb primers enregistraments mundials, especialment a través de recreacions musicològiques que situen en el seu context una determinada obra o autor.
En 2010, va rebre l'I Premi FestClásica (Associació Espanyola de Festivals de Música Clàssica), per la seva contribució a la interpretació i recuperació de música inèdita espanyola. Per la seva qualitat i la seva solvència artística, els discos de la Gran Chapelle / Lauda han obtingut guardons i premis nacionals i internacionals de reconegut prestigi en el món de la música antiga, com ara dues Orphées d’Or (Acadèmia del Disc Líric de París, en 2007 i 2009), Segell de l'any dels Prelude Classical Music Awards 2007, 5 de Diapason, Excepcional de Scherzo, Choc de Classica, Preis der deutschen Schallplattenkritik (PdSK), Editor's Choice i Critic's Choice de Gramophone, etc.
Albert Recasens
Després dels seus estudis musicals a Tarragona, Barcelona, Bruges i Gant, va cursar la carrera de musicologia en la Universitat Catòlica de Lovaina, on es va doctorar amb una tesi sobre la música escènica madrilenya del segle XVIII. Des dels inicis de la seva carrera, combina la pràctica musical, la gestió i la recerca musicològica, convençut que és necessari un esforç interdisciplinari i un compromís total per a divulgar el patrimoni musical oblidat. Ha publicat articles musicològics en diverses revistes i enciclopèdies, nacionals i estrangeres, i ha estat membre de projectes de recerca (UAM, UB). El seu projecte de recuperació Pedro Ruimonte a Brussel·les va ser beneficiari de les Ajudes Fundació BBVA a Investigadors i Creadors Culturals 2016.
En 2005, va iniciar un ambiciós projecte de recuperació del patrimoni musical espanyol amb la fundació del conjunt La Gran Chapelle i el segell discogràfic Lauda. Des de llavors, està donant a conèixer obres inèdites dels grans mestres dels segles XVI a XVIII (A. Lobo, P. Ruimonte, J. P. Pujol, C. Patiño, J. Hidalgo, C. Galán, S. Durón, J. García de Salazar, F. Valls, J. de Nebra, A. Rodríguez de Hita, F.J. García Fajer, J. Lidón, etc.) en el que constitueixen estrenes o primers enregistraments mundials.
En 2007, va assumir la direcció artística de la Gran Chapelle. Des de llavors ha dirigit nombrosos concerts tant de polifonia com de música barroca. Entre les estrenes de música teatral, cal citar l'acte sacramental La Paz Universal de Calderón de la Barca (amb Juan Sanz i Ana Yepes), l'òpera Compendi succint de la revolució espanyola (1815) de Ramón Garay i las Fortunas de Andrómeda y Perseo (1653) de Calderón i Hidago (atrib.).
Considera una veritable missió l'edició discogràfica, que reculli els resultats de les recerques dutes a terme per a les restitucions musicals de la Gran Chapelle.
Des de setembre de 2019 és investigador de Creativitat i herència cultural en l'Institut Cultura i Societat (ICS) de la Universitat de Navarra.
PROGRAMA
I. AMOR ES VOLUNTAD DULCE Y SABROSA
Francisco Guerrero (1528-1599)
Prado verde y florido, a 4
Dejó la venda, el arco y el aljaba, a 4
Pedro Guerrero (ca. 1520) / Miguel de Fuenllana (ca. 1500-1579)
Amor es voluntad dulce y sabrosa ø+
Francisco Guerrero
Claros y hermosos ojos, a 5 ø+
Ojos claros, serenos, a 4
Tu dorado cabello, a 3
¡Oh dulce y gran contento!, a 5
II. POR ÁSPEROS CAMINOS
Anónimo / Alonso Mudarra (1510-1580)
Claros y frescos ríos, a 3
Francisco Guerrero
Ten cuenta, amor, a 3
Acaba de matarme, a 4 ø+
Bajásteme, señora, a tal estado, a 5 ø+
Pedro Guerrero
¡Oh, más dura que mármol!, a 4
Alonso de Mudarra
Por ásperos caminos
Francisco Guerrero
Huid, huid, oh ciegos amadores, a 4
III. VANA ESPERANZA
Francisco Guerrero
Decidme, fuente clara, a 5 ø+
¿Sabes lo que hiciste, oh muerte dura? a 5
Pluguiera a Dios, a 5
Vana esperanza, a 4
En tanto que de rosa, a 5 ø+
ø+ Recuperació històrica de la versió profana, estrena en temps moderns
[Duració: 70 minuts]
Francisco Guerrero: cançons i madrigals
La Gran Chapelle ofereix un recorregut pel madrigal espanyol del cinc-cents, encarnat en la figura de Francisco Guerrero, des dels aspectes més optimistes del sentiment amorós a la reflexió moral final, passant per l'apel·lació en to de confidència als elements de la naturalesa i l'amor contrariat. Els madrigals musicals es recolzen en els poetes més reconeguts de la literatura del segle renaixentista, alhora que reflecteixen la trajectòria vital i creadora del músic sevillà. Les obres han sigut recopilades a partir de diferents fonts vocals i instrumentals.
NOTES AL PROGRAMA
La construcció de la intimitat
Guillermo Fernández
El Renaixement és el temps en què inicia la seua marxa una nova concepció del món que coneixem com la modernitat. I un dels seus pilars és una nova consciència d'estar en el món i una nova manera de relacionar-se amb ell. Entre les més notables creacions renaixentistes està la construcció de la intimitat com a espai propi del subjecte i nucli últim de l'ésser de cadascú. La intimitat descansa sobre la idea d'una personalitat multiforme −singular i social alhora, cordial i racional, actiu i reflexiu− que tracta d'harmonitzar les variades facetes, a vegades en conflicte, que formen part d'ella. En la intimitat, l'home renaixentista experimenta la seua individualitat com ser que sent que aspira a governar la seua vida d'acord amb els sentiments i, en funció d'aquests, a desenvolupar el seu pensament, exercir els seus actes i conformar noves formes artístiques en les quals trasllueix la seua interioritat. Noves idees per a nous temps, i això suposa també nous mitjans d'expressió concordes amb les necessitats que imposen les noves emocions que es generalitzen en tota Europa.
Ací té el seu naixement el madrigal musical com a punt en el qual conflueixen l'alambinat món sentimental del petrarquisme, l'adopció del vers hendecasíl·lab i les formes musicals de les corts italianes i del nord flamenc. En efecte, el madrigal –i molt especialment a Espanya− sorgeix de la consciència de la pròpia intimitat i en el seu desenvolupament contribueix a modelar-la, juntament amb la millor poesia del moment.
Francisco Guerrero (1528-1599) és assenyalat per tots com el mestre de l'expressió musical dels afectes. En 1560, Juan Vásquez destacava la seua habilitat per a donar forma als sentiments presents en els textos: “… Francisco Guerrero –deia–, que tant el secret de la música ha penetrat, i els afectes de la lletra en ella tan al viu mostrat”. Guerrero presta especial atenció a les característiques comunicatives dels textos per a esprémer el seu caràcter confidencial, siga en la queixa amorosa o en la reflexió moral. La música, que es plega als matisos de la poesia, amplifica la pugna entre les forces en conflicte, representades per les diferents veus del madrigal polifònic, on, en general, les veus agudes expressen la realització ideal del jo mentre que les greus apel·len als aspectes més ombrívols i destructius.
En efecte, els textos que es cantaran en aquest concert indaguen en com els sentiments –l'amor, la desolació, la dignitat moral– s'obrin pas dolorosament en la complexa personalitat de l'home modern fins a instal·lar-se en el centre mateix del seu ser. De manera més decidida que el madrigal italià o l'anglés, el madrigal espanyol és el so de la intimitat, dels seus afanys, de les seues esperances i dels seus temors, de les seues certeses i dels seus dubtes, dels seus anhels i de les seues decepcions. Text i música forgen la nova intimitat i es presenten com a garantia de l'autenticitat de l'individu, entesa com la fidel correspondència entre la seua imatge i el fons més recòndit de la seua persona.
A diferència del que és habitual a Itàlia, els músics espanyols rares vegades diuen “madrigals” a les peces que s'escoltaran aquesta nit, malgrat les semblances amb els madrigali italians. L'ús d'aquest terme a Espanya és escàs, potser perquè els músics se senten més identificats amb els textos que recreen en les seues composicions que amb un gènere o una tradició musical. D'ací la peculiaritat del madrigal renaixentista a Espanya: en contrast amb la progressiva tendència a l'academicisme en el madrigal italià, el madrigal espanyol adquireix particular fisonomia pel seu to més greu, en correspondència amb els textos que recreen musicalment. D'aquesta correspondència tracta un conegut sonet de Gutierre de Cetina que, per la seua oportunitat, mereix ser reproduït en aquesta ocasió:
A UNA DAMA QUE LE PIDIÓ ALGUNA COSA SUYA PARA CANTAR
No es sabrosa la música ni es buena,
aunque se cante bien, señora mía,
si de la letra el punto se desvía:
antes causa disgusto, enfado y pena.
Mas si a lo que se canta acaso suena
la música conforme a su armonía,
en lugar del pesar que el alma cría,
de un dulce imaginar la deja llena.
Vos, que podéis mover al son del canto
los montes, no queráis cantar enojos
ni el secreto dolor de mi cuidado.
Quédese para mí solo mi llanto;
vos cantad la beldad de vuestros ojos:
conformará el cantar con lo cantado.
Transcripcions/revisions de les obres musicals: Miquel Querol Gavaldà, Mariano Lambea, Albert Recasens
Concepció del programa i revisió filològica: Guillermo Fernández Rodríguez Escalona
La citació a aquestes dos coleccions reereixen a la numeració moderna, no a la foliació.
Cancionero musical de la Casa de Medinaceli (siglo XVI), I: Polifonía profana, transcripció i estudi de Miquel Querol Gavaldà, Barcelona, CSIC, 1949 (vol.I y 1950 (vol. II).
Francisco Guerrero, Canciones y villanescas espirituales (Venecia, 1589), transcripció de Vicente García, introducció i estudi de Miquel Querol Gavaldà, Barcelona, 1955 (vol. I) y 1957 (vol.II).
Florencia Menconi, soprano
Lorena García, soprano
Rodrigo Carreto, tenor
Javier Martínez Carmena, tenor
Víctor Cruz, bajo
Manuel Minguillón, vihuela
Albert Recasens, director
